El dibuix amb materials líquids

A classe ens han explicat tres maneres de dibuixar mitjançant materials líquids:
                                                      - Les tintes
                                                      - El bistre
                                                      - La sepia

Els materials necessaris per dibuixar amb qualsevol d'aquestes tres tècniques o procediments són els mateixos, les plomes, el tinter i la tinta:

De plomes en trobem de dos tipus:

* Plomes d'au (penna scriptoria). Les plomes d'au, es van utilitzar desde l'antiguitat fins a l'Edat Mitjana, com a mitjà d'escriptura, s'utilitzava sobre papirs i pergamins. Per a fer la punta més resistent s'introduia sorra calenta o es disecava i després es tallava la punta amb un tallaplomes especial. Les puntes es podem realitzar de diverses formes i això condiciona l'estil de l'escriptura. Com a més punxaguda sigui la punta, més fina serà la caligrafia, i si aquesta té un forma més quadrada, l'escriptura será més ample.

Monjo escrivint amb ploma d'au al "Scriptorium" d'un monestir

 

* Plomes de canya (calamus). Era un tros de canya, segons documenta Plini el Vell a Història Natural, XVI, 157, que les millors canyes procedien d'Egipte i de Gnido (una ciutat d'Ásia Menor). Per poder treballar amb elles, es tallava l'extrem en forma oblicua mitjançant un tallaplomes anomenat "Culter". Les plomes de canya encara s'utilitzen  avui en dia per a la caligrafia clàssica árab. Amb aquesta ploma s'ha d'anar amb compte i controlar-la, ja que la tinta cau amb molta ràpidesa.

Cálamus d'època romana

 

* Les plumilles (o plomes metàl·liques). Ja es coneixien durant l'Edat Mitjana, però són considerades un invent del segle XVIII. Aquest tipus ofereix una gran varietat amb el traç, ja que segons com es presioni sobre el paper o la inclinació que se li dongui ens dona un traçat o un altre.

Plumilla
 

El tinter, anomenat antramentarium en llatí, significa "negre". S'han trobat tinters en excabacions procedents de l'antiga roma. Els tinters podien ser de diversos materials com el bronze o el fang (aquests són els més comuns) i evidentment, eren de diverses formes i decoracions.

Tinters romans
 

L'últim material necessari, és la tinta. La tinta és originaria de Xina (cap al 2500 aC), té una base aquosa composta d'un pigment anomenat "negre de fum" i un aglutinant: goma arábiga o bórax (els pigments negres els costa desfer-se amb aigua i per això necessita un agent per emolusionar). Les ventatges d'aquest material és que el seu secat és molt ràpid, és resistent a l'aigua i a la llum, no es despren del suport i es pot aplicar en una gran quantitat de papers (o seda). 

 

 

Video del yotube on Murashima Sensei realitzant un dibuix amb tinta xinessa: Murashima Sensei - Cuadro a tinta china

PRÀCTICA DE CLASSE: Durant la classe, hem realitzat un dibuix amb tinta xinessa, utilitzant les canyes, pinzells i plumilles. I hem realitzat el dibuix treballant la tècnica de l'aiguada. Durant la pràctica vaig tenir problemes per controlar la tinta amb la ploma de canya (i es pot observar que hi ha línies on la tinta s'ha escampat una mica). Tot i així, la técnica amb tinta xinessa la vaig trobar molt interessant, i crec que tot i fer dibuixos d'un sol color, les possibilitats són infinites.

...Una mica d'historia...

El naixement de l'escriptura va ser una de les grans fites de la civilització, ja que va significar la possibilitat de preservar la llengua dels pobles a través del temps en un mitjà físic que la fes permanent, a diferència de l'oralitat, que durava només una mil·lèsima de segon i s'esfumava per sempre. Però, si bé s'han trobat registres d'escriptura en pedra i gravats amb les eines del moment, la creació de la tinta va brindar l'avantatge de fer de l'escriptura un mecanisme de comunicació més ràpid en la seva elaboració.

La tinta va ser creada en l'antiga Xina, aproximadament al segle IV aC. Els xinesos ja coneixien la tinta negra, amb la qual escrivien amb plomes, i estava composta per negre de fum i goma. A poc a poc, aquesta tinta xinesa va ser evolucionant i va passar a ser utilitzada per a les cal·ligrafies xinesa i japonesa.

A Japó va arribar al segle XIV dC, i es va utilitzar sobrtot en la tècnica de dibuix sumi-e, pels monjos budistes zen durant el període Muromachi, encara que aquesta tècnica ja havia estat desenvolupada durant les dinasties Tang i Song durant la Xina de l'Edat Mitjana. 

La tinta xinesa té diversos colorants obtinguts a partir de barres de metall que són fregades sobre pedres rugoses. A l'interior d'aquestes pedres (generalment còncaves), s'aboca aigua, la qual es va a començar a pigmentar amb el negre característic d'aquesta tinta, després que les barres són fregades. Aquest procés es realitza fins que la tinta aconsegueix la densitat adequada, encara que cal evitar que s'assequi sobre la pedra. 

Afortunadament, avui dia és possible comprar tinta xinesa ja preparada en qualsevol tenda.

El Bistre és un color format amb una ombra gris i una ombra de marró de sutge. En els manuscrits del segle XV s'esmenten pintors com Rembrant que l'havia utilitzat. El sutge es crea a partir de cremar la fusta de faig i es diluia amb aigua. El problema que té el bistre és que amb el temps s'enfosca molt. 

La Sèpia s'obté a partir de la tinta de la sèpia barrejada amb goma aràbiga. Els dibuixos produits amb aquest material s'han de guardar en carpetes tancades per a que no els i dongui la llum, ja que s'enfosqueixen molt. 

Per acabar deixo l'enllaç d'un article on explica que la tècnica de la tinta xinessa està en perill d'extinció:  http://www.rtve.es/noticias/20090728/milenaria-tinta-china-tintero-sheyan-peligro-extincion-era-tecnologica/286776.shtml