Pintura sobre mur: El fresc

La pintura mural al fresc és un procediment pictòric de tradició mil·lenària que ja trobem documentada en els llibres de l'arquitecte romà Vitruvi. Consisteix en aplicar, sobre un mur prèviament condicionat, un arrebossat de morter de calç (format per hidròxid de calci i sorra) i aplicar els pigments minerals dissolts en aigua mentre aquest es manté fresc. La pintura es transforma en pedra.

Sovint, el terme «fresc» s'utilitza incorrectament per descobrir moltes formes de pintura mural. La tècnica del fresc es basa en un canvi químic. Els colors de terra, mòlts i barrejats amb aigua pura, s'apliquen sobre una argamassa recent, de calç i sorra, mentre la calç aquesta en forma d'hidròxid de calci.
A causa del diòxid de carboni de l'atmosfera, la calç es transforma en carbonat càlcic, de manera que el pigment cristal·litza a la mateixa paret.

Aleshores, l’ hidròxid de calci passa per un procés de carbonatació que li farà tornar al seu estat inicial de carbonat de calci, i fixarà els pigments a la seva superfície donant com resultat una pintura mat i insoluble a l'aigua, resistent, de pigments purs i d'una gran intensitat cromàtica.

 Poden pintar-se frescos tant en interiors com en exteriors; resistiran sempre que estiguin en un lloc raonablement protegit i no exposat a fums o vapors.

Per a la preparació del morter es necessita calç (absolutament pura i blanca) i sorra (millor si és pura de rierol). L'aigua ha de ser el més pura possible.

Quan la preparació de la paret, primer la superfície de la paret es pica per rebre la primera capa de morter, després el trusilar, d'uns 12 mm d'espessor. A continuació s'aplica la capa mitjana, el arroccoato, d'uns 6mm d'espessor, i es deixa assecar. La tercera capa, una mica més prima, és el intocato que s'aplica només sobre l'àrea que pot pintar-se en un dia. Finalment es traça el disseny sobre el intocato fresc, i s'aplica la pintura. Les partícules de pigment penetren en la massa porosa, i queden absorbides quan aquesta s'asseca. [PEDROLA, Antoni. Materiales, procedimientos y técnicas pictóricas (en castellà). Barcelona: Editorial Ariel, 2008.]

 

 

PRÀCTICA DE CLASSE: A clase, a causa de la manca de temps, hem realitzat un fresc entre tots. Primer hem preparat el "mur" (una rajola gran) barrejant la cal i la sorra amb l'aigua. Quan tots els materials es mesclen, queden fets una pasteta una mica líquida. Aleshotes, amb l'ajuda d'una espátula hem afegit la pasta sobre la rajola i després s'ha aplanat tot amb una altra eina. Ja està llest per pintar a sobre amb els pigments mesclats amb aigua. El resultat final està molt bé!

 

 

... Una mica d'història...

La pintura al fresc és el procediment que més s'ha mantingut al llarg del temps i ha estat present en totes les èpoques, un unes amb més importància que en unes altres, com ho demostren els magnífics llegats històrics.
Les primeres mostres de pintura al fresc es poden trobar en els vestigis de les civilitzacions de la Grècia arcaica, Creta i Micenes (palau de Cnosos).  No passa el mateix amb el llegat de l'Antic Egipte, ja que sembla ser que els egipcis no van conèixer la calç fins a la dominació romana.

A més de les mostres orientals (Ajantha, Sigiriya, entre altres) de l'Antiguitat es conserven els frescs etruscs, així com el conjunt de pintures localitzades a Pompeia, moltes d'elles realitzades al fresc.

De l'època romànica, els màxims exponents de la pintura al fresc es troben a Catalunya, un dels centres més importants d'Europa quant a aquesta tècnica, tant en qualitat com en quantitat, en les obres realitzades per pintors anònims a les recòndites esglésies pirinenques.

Durant el període prerrenaixentista va tornar a renéixer amb força la pintura al fresc de la mà dels artistes italians Fra Angèlic, Masaccio, Orcagna, Gozzoli, Piero della Francesca, etc.; aquests pintors van tractar el color amb més transparència i frescor, qualitats que donen al fresc la consistència marmòria i llisa tan diferent a l'opacitat de la pintura bizantina i romànica.

En ple Renaixement el «buon fresco» va ser practicat per Rafael, Miguel Angel i molts altres, que van demostrar ser grans coneixedors de l'ofici i de la tècnica.

Durant el Barroc, la pintura al fresc va perdre part de la seva popularitat enfront de la pintura a l'oli i va tenir els seus alts i baixos, però es va mantenir amb figures com Tiépolo, un dels barrocs tardans del segle XVIII. Puvis de Chacannes, un clàssic del segle XIX sent la nostàlgia de la pintura al fresc, i en un dels seus llenços pintats a l’oli vol donar l'aparença de fresc.

En ple segle XX, els muralistes mexicans com Rivera, Orozco i Tamayo han utilitzat la pintura al fresc entre altres procediments.

La qualitat visual de la pintura al fresc no té avui un substitut que la iguali.

 

Campament de Jaume I, al Mural de la Conquesta de Mallorca (1285 – 1290 )