Tècniques pictòriques: La pintura plàstica

La pintura acrílica és una classe de pintura que conté un material plastificat, sent normalment el làtex l'aglutinant. Com a dissolvent s'utilitza l'aigua. Encara que és soluble a aigua, una vegada sec és resistent a la mateixa. Destaca especialment per la rapidesa de l'assecat. A més, un cop s’ha assecat es modifica lleugerament el to, més que en l'oli. La pintura acrílica data de la primera meitat del segle XX.
La característica principal de les pintures acríliques és que assequen ràpidament i, si el pintor està acostumat a l'oli, pot ser un problema. Per evitar-ho, es pot afegir aigua o un retardador.

Les pintures acríliques es poden utilitzar sobre paper, cartró, taulers preparats o llenç. Les úniques superfícies que no serveixen són les que s'han emprimat amb oli.

En quant als pinzells poden ser utilitzats els mateixos que s'usen en altres mitjans tenint en compte que, a causa de la rapidesa de l'assecat, convé rentar-los immediatament després d'usar-los. Els acrílics permeten treballar grans taques de colors plans, com els quadres d'art pop de Wharhol o Lichtenstein i també treballar amb degotejos i esquitxades, amb gran rapidesa, com fa Pollock.

 

 

Us deixo una página on tothom pot fer el seu Pollock. Només s'ha de moure el ratolí per la pantalla del ordenador i clicar al botó dret per cambiar el color: Un Pollock

 

PRÀCTICA DE CLASSE: Ens hem possat en grups de quatre persones per realizar aquesta pintura realitzada amb pintura plàstica. Em barrejat els diferents pigments amb una mica de látex. I després em pintat. Ha sigut fácil pintar amb aquesta técnica, tot i que no és un Pollock ens ha quedat força bé!

 

 

 

... Una mica d'història... 

Es fabriquen per primera vegada, al voltant de l'any 1950 a EUA. Des de llavors s'ha anat millorant. Representa una important addició al repertori de mitjans pictòrics permanents.

Orígens. Als anys 20, un grup de pintors mexicans, especialment José Clemente Orozco (1883-1949), David Alfaro Siqueiros (1896-1974) i Diego Rivera (1886-1957) volien pintar grans murals per a edificis públics, alguns d'ells als murs exteriors, exposats a l'aire lliure. Necessitaven que la pintura s'assequés ràpidament i es mantingues estable davant els canvis climàtics.

A mitjan anys 30, el taller de Siqueiros a Nova York estava experimentant amb noves fórmules, establint una estreta relació entre artistes i científics. Es van realitzar moltes pintures i murals interessants, entre ells alguns per al projecte WPA (WorisProgress Administration).

El 1945, naixia a Ciutat de Mèxic un altre estudi: l'Institut Politècnic Nacional, on artistes consagrats i estudiants treballaven amb acrílics. En les mateixes parets de l'Institució es van pintar diversos murals interessants.
Consolidació. Als anys 50 ja existien pintures acríliques al mercat (als EUA), i van exercir un paper important en les tècniques d'artistes com Pollock (1912-56), Noland (1929), Rothko (1903-70) i Motherwell (1913) pertanyents a l'Expressionisme Abstracte Americà. Aquests pintors aplicaven els colors de molt diverses formes. Pollock de vegades col·locava el llenç en al terra i abocava damunt la pintura. Nolan construeix àrees uniformes de color amb contorns definits, mentre que Rothko tacava enormes taulers amb rentats prims i transparents. Motherwell treballa en horitzontal, però sol emprar un estil directe de pinzell, amb trets forts. Són els artistes Pop americans i britànics els qui popularitzen aquesta tècnica.

Utilització a Europa. Fins a intervinguts els anys 60 no es va disposar d'acrílics a Europa. Des de llavors, els han emprat innombrables artistes britànics, entre ells David Hockney (nascut el 1937).

 

 

 

Pollock pintant al seu taller