El linòleum no és res més que un material que inicialment s'utilitzava per a aïllar sòls. Està fet amb una pasta de pols de suro i oli de lli que es diposita sobre una tela (tipus saca) que li fa de suport. Un cop seca la pasta s'endureix formant una capa dura (com una goma).
El linòleum es treballa amb unes gúbies petites. Si la superfície és molt dura es pot escalfar una mica per a estovar-la. És una tècnica que no permet molts detalls. Però si que permet fer zones amples de color pla.
No ha estat una tècnica molt emprada pels artistes. Tot i així es poden citar alguns casos destacables com el de les obres d'alguns constructivistes o de Matisse i Picasso.
Aquest últim utilitzava els linòleum per a fer imatges en color amb el procediment que s'ha anomenat de planxa perduda. Es tracta d'anar buidant una mateixa planxa i tot estampant-la progressivament cada cop de colors més foscos que cobreixin els altres en algunes parts. O sigui primer buidaríem els blancs i estamparíem amb el següent color més clar (per exemple un beix clar), després buidaríem les parts que volem que ens quedin beixes i estamparíem amb el següent color deixant sense cobrir les parts que volem beixes. I així successivament fins arribar al negre. Amb tintes grasses cobrents podem fer el procés al revés de fosc a clar o de manera aleatòria.
Un altre mètode seria l'anomenat de proves esbandides. Es tracta de tallar la planxa de linòleum per a aquells espais que volem reservar. A continuació estampem amb tinta blanca (sempre grassa) i un cop seca aquesta apliquem tinta xina. A continuació es posa tot a sota un raig d'aigua. La tinta quedarà absorbida allà on no hi havia tinta blanca. Amb aquest treball es poden aconseguir diferents resultats segons l'aplicació de la tinta.
L'aiguafort és la tècnica per excel·lència del gravat. Consisteix a cobrir la superfície de la planxa amb un vernís a base de ceres resistent a l'acció de l'àcid que permetrà, un cop sec, dibuixar-hi damunt amb un punxó que ratlli el vernís i deixi la planxa al descobert. Després es submergeix en el mordent i aquest actua sobre les parts que han quedat descobertes. La profunditat i el gruix de la línia ens vindran determinats pel temps d'immersió en el mordent, el grau de densitat i la temperatura ambient.
Goya, Miren que grabes
L'aiguatinta consisteix a cobrir tota la superfície de la planxa amb una fina capa de pols en gra que pot ser de resina de colofònia o betum de Judea.
Un cop enganxada dóna una petita retícula o trama irregular, que ens permet treballar en una tinta plana i una amplia gamma de valors tonals.
Goya, Disbarat de por. El cel d'aquest gravat està fet amb la técnica de l'aiguatinta
El vernís tou és un vernís per gravat al qual s'ha incorporat una matèria grassa per tal de retardar-ne l'assecat i poder aprofitar les qualitats del vernís molt més temps. Això permet transferir imatges i textures per pressió a la seva superfície. Per elaborar una planxa amb aquesta tècnica, cobrirem en primer lloc tota la planxa amb una capa uniforme de vernís. A sobre es diposita un paper amb un cert grau de rugositat. Damunt es pot dibuixar amb llapis o ceres. La pressió del llapis en dibuixar sobre el paper fa que el vernís s'enganxi al paper i deixi la planxa al descobert.
Turner, El riu a meitat de camí, gravat, 1808
La punta seca consisteix a dibuixar directament sobre la planxa fent servir una punta d'acer per ratllar la superfície. Segons el grau de pressió que fem, aixequem més o menys metall i, per tant, això influirà en la intensitat i en el gruix de la línia estampada.
Us deixo un video on es veu clarament el procés d'aquesta técnica: Punta Seca
******
La tinta d'ús calcográfic és una tinta a l'oli amb pigments de gra molt fi. Una bona tinta ha de ser fluïda a l'hora d'estendre-la però també ha de tenir l'adherència adequada a l'hora de netejar la planxa.
El tòrcul o premsa per a gravat calcogràfic és una màquina que consta de dos cilindres per entre els quals es fa passar una platina metàl·lica que fa una gran pressió.
PRÀCTICA DE CLASSE: El primer gravat que hem realitzat ha estat el linóleum. Amb unes planxes petites i quadrades de linóleum hem fet un petit esboç a llapis. Després, hem fet incicions amb l'ajuda del burí. S'havia d'anar amb compte, perquè és molt fácil tallar-se. Finalment, s'entinta i es passa pel tòrcul. El resultat és el seguent:
A la seguent sessió ens hem possat en parelles per a realitzar dues de les quatre tècniques que ens han explicat: Jo he realitzat la técnica del vernís tou, que consisteix en primer de tot escalfar la planxa de coure i després es frega amb un vernís, que amb el contacte amb la planxa calenta es desfeia. sobre la planxa he possat un paper i hi he dibuixat a sobre, d'aquesta manera quan he tret el paper, el dibuix ha quedat imprimit sobre la planxa. Després es deixa assecar, a la clase seguent he possat la planxa en àcid durant 15 - 20 minuts aproximats i l'he netejada i el dibuix ja s'haia quedat marcat. Finalment, es posa la tinta i es passa pel tòrcul. Ja trenim el gravat en la tècnica del vernís tou fet!!
Aquí estem aplicant el vernís a la planxa ja calenta.
La meva companya, Marina, ha triat la técnica de l'auguafort. ha aplicat un vernís a la planxa, que, una vegada aquest estaba sec, ha rascat amb l'ajuda de diferents puntes per a fer el negatiu del gravat final. Després es possa en àcid, s'espera 15 - 20 minuts aproximats, s'entinta i es passa pel tòrcul. Aquest és el resultat:
... Una mica d'història...
Abans de la invenció de la impremta, el gravat no es considerava un art, sinó un mitjà de comunicació. No va ser fins al segle XVIII quan es va començar a concebre el gravat com a peces originals, i fins al XIX, que els artistes van començar a produir edicions limitades i a signar-les.
La primera civilització que coneixem que va produir originals múltiples van ser els Sumeris a Mesopotàmia, que van viure fa 3.000 anys. Els Sumeris tallaven pedres de manera cilíndrica en els quals tallaven els seus dissenys. A continuació feien rodar aquests cilindres sobre argila tova, deixant la impressió del seu disseny original. El gravat en relleu d'avui dia està basat en aquest principi bàsic. La invenció dels Sumeris va crear el concepte del corró, avui conegut com a premsa d'impressió.
Més tard, amb la invenció del paper per part dels xinesos, aproximadament al segle I, el gravat va començar a prendre una forma més similar al que podem veure avui dia. La fabricació del paper no va arribar a occident fins al segle XV, de manera que el gravat no es va desenvolupar realment a Europa fins a aquesta època.
El Gravat a Europa
A Europa, el gravat comença a produir-se en l'àmbit tèxtil al segle VI, mentre que la producció sobre paper va haver d'esperar fins a l'arribada del mateix des del llunyà orient. Les primeres produccions sobre paper van ser a Xàtiva, Espanya, en 1151. les primeres xilografies van ser naips produïts a Alemanya al començament del segle XV. Poc temps després apareixen els primer segells a l'Anglaterra d'Enric VI.
Avui podem afirmar que el gravat va ser un dels motors del Renaixement: la possibilitat de reproduir l'obra amb gran qualitat permet per primera vegada a la història als artistes del moment el poder conèixer l'obra dels clàssics, sense moure's de la seva ciutat.
El gravat a partir de planxes de metall es va introduir poques dècades després que la xilografia, amb grans resultats.
El més antic data de 1446, a Alemanya i d'allá va passar a Itàlia i els Països baixos. Potser l'artista gravador més emblemàtic sigui Alberto Dürer (segle XVI), que va influir pels seus viatges a Itàlia.
Al segle XVII la tècnica més utilitzada és el gravat amb àcids (aiguafort), ja que es considerava un treball menys mecànic i més creatiu. Encara que Itàlia era el major productor de gravats a l'època, gairebé tots els artistes eren estrangers: Jaques Callot i Claudio de Lorena, francesos, i l'Español José de Ribera. La figura que més destaca als Països Baixos és, per descomptat, Rembrandt, que ens ha deixat un gran llegat en aquest camp.
Al segle XVII el centre productor de gravats es trasllada des d'Itàlia, amb Tiepolo, que va influir en Goya. També destaquen Mitjacanya i Piranesi. La tradició del gravat a Anglaterra parteix de Hogarth, al segle XVIII, i va ser continuada per Rowlandson i William Blake, el més important dels gravadors britànics, i contemporani de Goya, que va buscar nous camps d'expressivitat i profunditat en aquesta tècnica.
El gravat del segle XIX segueix els mateixos corrents que la resta de les arts plàstiques. A França tenim artistes com Ingres, Delacroix, i l'Escola de Barbizon (Daubigny, Rousseau i Corot). L'arquitectura neoclàssica es queda moltes vegades en projectes impossibles que solament es poden veure a través del paper. La sàtira política ve de la mà de Daumier, que va realitzar més de 4.000 litografies, principalment per a il·lustracions en els periòdics. Entre els impressionistes, els més destacats gravadors van ser Manet i Degas, que van usar també la tècnica de la litografia.
A Amèrica destaquen Whistler i James Audubon encara que aquest ultimo més que com a mitjà d'expressió artística, va utilitzar el gravat per a les ciències naturals.
El gravat, va tenir una explosió a la primera meitat del segle XX. Des del cubisme i l'expressionisme fins al surrealisme, expressionisme abstracte o el pop art, han recolzat gran part del seu pes en el gravat. En primer lloc cal destacar la figura de Picasso, que va treballar amb litografies, aiguaforts, xilografies i puntaseques, Matisse, Rouault, Chagal, Joan Miró, Max Ernst, Jan Arp, Salvador Dalí i altres artistes de gran talla van conrear també aquesta tècnica.
A Alemanya l'Expressionisme va trobar en la xilografia un llenguatge aliat, i ho va continuar la Bauhauss, on artistes com Kandinsky i Paul Klee van produir treballs seriats.
A partir de 1950, el gravat s'ha convertit en la principal forma d'expressió per als artistes d'avantguarda. Entre els artistes contemporanis que han destacat també com a gravadors es troben els expressionistes abstractes Robert Motherwell, Robert Rauschenberg i Jasper Johns.
Apartant-se de la visió dels expressionistes abstractes van sorgir joves artistes de la cultura popular (Pop Art) que, combinant material dels mitjans de comunicació (revistes, periòdics, pel·lícules i fotografies) obtenien imaginatives representacions. Artistes com Andy Warhol, Roy Lichtenstein i Robert Indiana amb les seves serigrafies van desafiar la tradició gràfica en introduir l'estètica publicitària i el comic a les sales d'art.
Avui podem afirmar que és bastant estrany trobar artistes de renom que no hagin realitzat l'edició d'obra gràfica. Aiguafort, litografia, serigrafia, xilografia... una gran varietat d'alternatives que permeten la multiplicació de l'obra i per tant una major presència en el panorama internacional.
.jpg)
