sábado, 1 de junio de 2013

Tècniques pictòriques: Aquarel·la

 
 
Les aquarel·les són pigments molt finament mòlts i aglutinats en goma aràbiga, que s'obté de les acàcies. La goma es dissol fàcilment en aigua, i s'adhereix molt bé al paper. A més, actua com a vernís, clar i prim donant major lluentor i lluminositat al color.

Etimológicament, deriva del llatí "aqua", i el diccionari ens la defineix com "la pintura realitzada amb colors diluits en aigua i que, utilitza com a blanc, el color del paper"

Alguns artistes van emprar aquarel·les per a anotacions ràpides de tipus atmosfèric que més tard emprarien com a guia per a pintures a l'oli de major grandària.

Blake invento un mètode consistent a estendre pintura sobre una superfície impermeable i transferir la imatge al paper estrenyent per darrere, per després treballar sobre aquesta pintura inicial elaborant i enriquint-la amb color sòlid. Turner esquitxava, raspava i movia la pintura humida, fins que el paper brillava amb lluminoses imatges o amb afables descripcions de muntanyes, rius, llacs, etc.

L'aquarel·lista ha de treballar partint dels tons més clars fins als més foscos. Aquesta qualitat del paper brillant a través del pigment transparent és el que confereix a les aquarel·les la lluentor i lluminositat que les col·loquen a part dels altres estils.
 
Els pinzells. Per l'aquarel·la són rodons o de vora de cisell. A força de probar hom arriba a decidir els pinzells que més li convenen, però el normal és tenir un parell de pinzells més grans per aplicar rentats plànols, i uns quants petits per als detalls. També está bé tenir un mesclador per realizar mescles i aplicar textures. Cal anar amb compte de com es guarden els pinzells. Han d'aclarir-se amb aigua neta, donar-los forma amb la mà, i deixar-los, amb la punta cap amunt, en un pot o gerra. Si es van a guardar durant cert temps, cal deixar-los assecar del tot i després guardar-los, preferiblement en una caixa a prova d'arnes. La majoria d'artistes empren també una varietat d'esponges, draps, i fins i tot els seus dits com a mitjà per pintar.


 
La técnica. L'aquarel·la pura aprofita el blanc del paper per als colors blancs i per il·luminar els tons de la pintura. Sobre un paper fort i tibat s'apliquen capes fines de color, anomenades "lavados", i quan estan seques s'apliquen noves capes, fins a establir els tons finals. Per obtenir bons resultats en pintar amb aquarel·les és fonamental tenir clars els conceptes de to i aplicar-los amb seguretat perquè retinguin la seva frescor. Les zones més clares han de deixar-se amb menys capes de "lavados", les fosques n'han de tenir més, i qualsevol objecte blanc ha de deixar-se sense pintar el paper. Si, després d'acabar l'obra, l'artista considera que ha de reduir algun to o color, pot aplicar aigua neta amb una esponja, paper assecant o mocadors de paper. Els tocs de llum poden fer-se gratant amb una navalla, i els detalls addicionals es poden dibuixar amb un pinzell fi o plumilla, amb tinta xinesa o de color.
 
PRACTICA DE CLASSE: Aquesta pràctica consistía en la realització d'una pintura en la técnica de l'aquarel·la. La veritat és que és molt més complicat de pintar amb aquarel·la del que sembla. Els pigments que hem utilitzat per a l'aquarel·la són l'òxid de ferro vermell, l'òxid de ferro negre, el blanc titani (tot i que el blanc no se so'l utilizar en aquest tipus de pintura), terra ocre i blau de Montserrat.
 
 
 
 
... Una mica d'història...
Tal com s'entén avui, l'origen de la pintura a l'aquarel·la no es remunta més enllà de la introducció del paper a Europa. No obstant això, se sap que molts segles abans a Xina es pintava ja a la aiguada sobre fines teles de seda.

Al món occidental, l'aquarel·la – en les seves característiques actuals – va ser utilitzada per primera vegada per pintors holandesos del segle XVII; després va passar a Anglaterra, on va arrelar amb tal vigor que es va convertir en el procediment genuí d'aquest país, amb el qual es van obtenir uns resultats molt notables.

Paul Sandby està considerat el pare de l'aquarel·la anglesa, si ben no s'ha d'oblidar que, molt abans, l'alemany Albrecht Dürer havia emprat amb molt bona fortuna aquest procediment. Entre els pintors anglesos més destacats cal esmentar a Turner, Constable, Bonington, entre uns altres.

 
J. M. W. Turner, Cova de Weathercote, prop d'Ingeton, ca. 1816


Més tard va ser adoptada per l'impressionisme francès. A Espanya van destacar I. Lucas, Villamil i, molt especialment, Fortuny i Tapiró.

En èpoques més recents, l'aquarel·la ha gaudit d'una gran acceptació entre els pintors. Cal recordar que la que està considerada com la primera pintura abstracta és una aquarel·la de Kandinsky de 1910.  

 
Aquarel·la de Kandinsky, 1910
 

El dibuix amb materials líquids


A classe ens han explicat tres maneres de dibuixar mitjançant materials líquids:
                                                      - Les tintes
                                                      - El bistre
                                                      - La sepia


Els materials necessaris per dibuixar amb qualsevol d'aquestes tres tècniques o procediments són els mateixos, les plomes, el tinter i la tinta:
De plomes en trobem de dos tipus:
* Plomes d'au (penna scriptoria). Les plomes d'au, es van utilitzar desde l'antiguitat fins a l'Edat Mitjana, com a mitjà d'escriptura, s'utilitzava sobre papirs i pergamins. Per a fer la punta més resistent s'introduia sorra calenta o es disecava i després es tallava la punta amb un tallaplomes especial. Les puntes es podem realitzar de diverses formes i això condiciona l'estil de l'escriptura. Com a més punxaguda sigui la punta, més fina serà la caligrafia, i si aquesta té un forma més quadrada, l'escriptura será més ample.

Monjo escrivint amb ploma d'au al "Scriptorium" d'un monestir
 
* Plomes de canya (calamus). Era un tros de canya, segons documenta Plini el Vell a Història Natural, XVI, 157, que les millors canyes procedien d'Egipte i de Gnido (una ciutat d'Ásia Menor). Per poder treballar amb elles, es tallava l'extrem en forma oblicua mitjançant un tallaplomes anomenat "Culter". Les plomes de canya encara s'utilitzen  avui en dia per a la caligrafia clàssica árab. Amb aquesta ploma s'ha d'anar amb compte i controlar-la, ja que la tinta cau amb molta ràpidesa.

Cálamus d'època romana
 
* Les plumilles (o plomes metàl·liques). Ja es coneixien durant l'Edat Mitjana, però són considerades un invent del segle XVIII. Aquest tipus ofereix una gran varietat amb el traç, ja que segons com es presioni sobre el paper o la inclinació que se li dongui ens dona un traçat o un altre.
Plumilla
 
El tinter, anomenat antramentarium en llatí, significa "negre". S'han trobat tinters en excabacions procedents de l'antiga roma. Els tinters podien ser de diversos materials com el bronze o el fang (aquests són els més comuns) i evidentment, eren de diverses formes i decoracions.
Tinters romans
 
L'últim material necessari, és la tinta. La tinta és originaria de Xina (cap al 2500 aC), té una base aquosa composta d'un pigment anomenat "negre de fum" i un aglutinant: goma arábiga o bórax (els pigments negres els costa desfer-se amb aigua i per això necessita un agent per emolusionar). Les ventatges d'aquest material és que el seu secat és molt ràpid, és resistent a l'aigua i a la llum, no es despren del suport i es pot aplicar en una gran quantitat de papers (o seda). 
 
 
Video del yotube on Murashima Sensei realitzant un dibuix amb tinta xinessa: Murashima Sensei - Cuadro a tinta china



PRÀCTICA DE CLASSE: Durant la classe, hem realitzat un dibuix amb tinta xinessa, utilitzant les canyes, pinzells i plumilles. I hem realitzat el dibuix treballant la tècnica de l'aiguada. Durant la pràctica vaig tenir problemes per controlar la tinta amb la ploma de canya (i es pot observar que hi ha línies on la tinta s'ha escampat una mica). Tot i així, la técnica amb tinta xinessa la vaig trobar molt interessant, i crec que tot i fer dibuixos d'un sol color, les possibilitats són infinites.





...Una mica d'historia...
El naixement de l'escriptura va ser una de les grans fites de la civilització, ja que va significar la possibilitat de preservar la llengua dels pobles a través del temps en un mitjà físic que la fes permanent, a diferència de l'oralitat, que durava només una mil·lèsima de segon i s'esfumava per sempre. Però, si bé s'han trobat registres d'escriptura en pedra i gravats amb les eines del moment, la creació de la tinta va brindar l'avantatge de fer de l'escriptura un mecanisme de comunicació més ràpid en la seva elaboració.
La tinta va ser creada en l'antiga Xina, aproximadament al segle IV aC. Els xinesos ja coneixien la tinta negra, amb la qual escrivien amb plomes, i estava composta per negre de fum i goma. A poc a poc, aquesta tinta xinesa va ser evolucionant i va passar a ser utilitzada per a les cal·ligrafies xinesa i japonesa.
A Japó va arribar al segle XIV dC, i es va utilitzar sobrtot en la tècnica de dibuix sumi-e, pels monjos budistes zen durant el període Muromachi, encara que aquesta tècnica ja havia estat desenvolupada durant les dinasties Tang i Song durant la Xina de l'Edat Mitjana. 
La tinta xinesa té diversos colorants obtinguts a partir de barres de metall que són fregades sobre pedres rugoses. A l'interior d'aquestes pedres (generalment còncaves), s'aboca aigua, la qual es va a començar a pigmentar amb el negre característic d'aquesta tinta, després que les barres són fregades. Aquest procés es realitza fins que la tinta aconsegueix la densitat adequada, encara que cal evitar que s'assequi sobre la pedra. 
Afortunadament, avui dia és possible comprar tinta xinesa ja preparada en qualsevol tenda.

El Bistre és un color format amb una ombra gris i una ombra de marró de sutge. En els manuscrits del segle XV s'esmenten pintors com Rembrant que l'havia utilitzat. El sutge es crea a partir de cremar la fusta de faig i es diluia amb aigua. El problema que té el bistre és que amb el temps s'enfosca molt. 

La Sèpia s'obté a partir de la tinta de la sèpia barrejada amb goma aràbiga. Els dibuixos produits amb aquest material s'han de guardar en carpetes tancades per a que no els i dongui la llum, ja que s'enfosqueixen molt. 

Per acabar deixo l'enllaç d'un article on explica que la tècnica de la tinta xinessa està en perill d'extinció:  http://www.rtve.es/noticias/20090728/milenaria-tinta-china-tintero-sheyan-peligro-extincion-era-tecnologica/286776.shtml

martes, 23 de abril de 2013

Presentació

Aquest blog ha estat creat per a realitzar un Diari de Classe a l'assignatura de Tècniques Artístiques del grau d'Història de l'Art a la Universitat de Barcelona.
 
Al llarg del curs, s'aniran incloent les entrades amb les pràctiques realitzades a classe.

jueves, 28 de febrero de 2013

EL DIBUIX (en sec)

Material que es treballa en sec. La rugositat del paper és la que atrapa el material en que es treballa, ja sigui un carbonet, un llapis de color... Després s'ha de fixar el material, normalment amb laca de pi.
Els materials tradicionals que es treballen en sec són els següents:
- Punta metàlica: "la punta metalica es una varilla de metal delgada que se usa como instrumento de dibujo. Se pueden utilizar varios materiales pero el plomo, la plata, el cobre y el oro son los más usuales" (LAMBERT, S. El dibujo: Técnica y utilidad). La punta de plom ha era coneguda pels romans, i durant l'època medieval es va generalitzar la seva utilització fins que va ser substituida pel grafit.
- El grafit: s'extreu del mineral del plom. Les mines dels llapissos normals están fetes de grafit, mesclat amb alguna argila, depenent del grau de duresa que es desitgi: els més tous contenen poca o ninguna. El tó del grafit és gris i brillant.

Gustav Klimt (1862 - 1918), Cabeza de anciana: llapis gras sobre paper.

- El carbonet: el carbonet és fusta carbonitzada de diferent duresa i de tó negre. La seva extrema delicadesa requereix sempre l'ús d'un fixador per al dibuix final. És una tècnica clàssica per l'analisis del clarobscur.

Pablo Picasso (1881 - 1973), Autoretrat: carbonet sobre paper.

- La sanguina: s'obté mesclant una varietat d'òxid de ferro en pigment, anomenat "hematites", amb goma aràbiga. Hi ha diversos graus de duresa fàcils d'identificar segons la seva brillantor externa i el gruix. Al igual que el carbonet, requereix l'ús d'un fixador per al dibuix final. Es va començar a utilitzar al segle XIV en estudis del cos humà i retrats.

Leonardo da Vinci, "Hombre coronado de hiedra con cabeza de leon" (1490).

Pràctica de classe: en aquesta primera pràctica de classe, hem experimentat amb els diferents materials que, al llarg de la història s'han utilitzat per dibuixar en sec: el grafit, la sanguina, el carbonet i la punta metàlica. Es poden observar els diferents materials utilitzats en aquest dibuix d'una esglèsia romànica. Queda clar amb els dibuixos anteriors, que com totes les tècniques que aniré explicant més endevant, s'han de treballar moltíssim.