Etimológicament, deriva del llatí "aqua", i el diccionari ens la defineix com "la pintura realitzada amb colors diluits en aigua i que, utilitza com a blanc, el color del paper"
Alguns artistes van emprar aquarel·les per a anotacions ràpides de tipus atmosfèric que més tard emprarien com a guia per a pintures a l'oli de major grandària.
Blake invento un mètode consistent a estendre pintura sobre una superfície impermeable i transferir la imatge al paper estrenyent per darrere, per després treballar sobre aquesta pintura inicial elaborant i enriquint-la amb color sòlid. Turner esquitxava, raspava i movia la pintura humida, fins que el paper brillava amb lluminoses imatges o amb afables descripcions de muntanyes, rius, llacs, etc.
L'aquarel·lista ha de treballar partint dels tons més clars fins als més foscos. Aquesta qualitat del paper brillant a través del pigment transparent és el que confereix a les aquarel·les la lluentor i lluminositat que les col·loquen a part dels altres estils.
Els pinzells. Per l'aquarel·la són rodons o de vora de cisell. A força de probar hom arriba a decidir els pinzells que més li convenen, però el normal és tenir un parell de pinzells més grans per aplicar rentats plànols, i uns quants petits per als detalls. També está bé tenir un mesclador per realizar mescles i aplicar textures. Cal anar amb compte de com es guarden els pinzells. Han d'aclarir-se amb aigua neta, donar-los forma amb la mà, i deixar-los, amb la punta cap amunt, en un pot o gerra. Si es van a guardar durant cert temps, cal deixar-los assecar del tot i després guardar-los, preferiblement en una caixa a prova d'arnes. La majoria d'artistes empren també una varietat d'esponges, draps, i fins i tot els seus dits com a mitjà per pintar.
La técnica. L'aquarel·la pura aprofita el blanc del paper per als colors blancs i per il·luminar els tons de la pintura. Sobre un paper fort i tibat s'apliquen capes fines de color, anomenades "lavados", i quan estan seques s'apliquen noves capes, fins a establir els tons finals. Per obtenir bons resultats en pintar amb aquarel·les és fonamental tenir clars els conceptes de to i aplicar-los amb seguretat perquè retinguin la seva frescor. Les zones més clares han de deixar-se amb menys capes de "lavados", les fosques n'han de tenir més, i qualsevol objecte blanc ha de deixar-se sense pintar el paper. Si, després d'acabar l'obra, l'artista considera que ha de reduir algun to o color, pot aplicar aigua neta amb una esponja, paper assecant o mocadors de paper. Els tocs de llum poden fer-se gratant amb una navalla, i els detalls addicionals es poden dibuixar amb un pinzell fi o plumilla, amb tinta xinesa o de color.
PRACTICA DE CLASSE: Aquesta pràctica consistía en la realització d'una pintura en la técnica de l'aquarel·la. La veritat és que és molt més complicat de pintar amb aquarel·la del que sembla. Els pigments que hem utilitzat per a l'aquarel·la són l'òxid de ferro vermell, l'òxid de ferro negre, el blanc titani (tot i que el blanc no se so'l utilizar en aquest tipus de pintura), terra ocre i blau de Montserrat.
... Una mica d'història...
Tal com s'entén avui, l'origen de la pintura a l'aquarel·la no es remunta més enllà de la introducció del paper a Europa. No obstant això, se sap que molts segles abans a Xina es pintava ja a la aiguada sobre fines teles de seda.
Al món occidental, l'aquarel·la – en les seves característiques actuals – va ser utilitzada per primera vegada per pintors holandesos del segle XVII; després va passar a Anglaterra, on va arrelar amb tal vigor que es va convertir en el procediment genuí d'aquest país, amb el qual es van obtenir uns resultats molt notables.
Paul Sandby està considerat el pare de l'aquarel·la anglesa, si ben no s'ha d'oblidar que, molt abans, l'alemany Albrecht Dürer havia emprat amb molt bona fortuna aquest procediment. Entre els pintors anglesos més destacats cal esmentar a Turner, Constable, Bonington, entre uns altres.
Més tard va ser adoptada per l'impressionisme francès. A Espanya van destacar I. Lucas, Villamil i, molt especialment, Fortuny i Tapiró.
En èpoques més recents, l'aquarel·la ha gaudit d'una gran acceptació entre els pintors. Cal recordar que la que està considerada com la primera pintura abstracta és una aquarel·la de Kandinsky de 1910.
Al món occidental, l'aquarel·la – en les seves característiques actuals – va ser utilitzada per primera vegada per pintors holandesos del segle XVII; després va passar a Anglaterra, on va arrelar amb tal vigor que es va convertir en el procediment genuí d'aquest país, amb el qual es van obtenir uns resultats molt notables.
Paul Sandby està considerat el pare de l'aquarel·la anglesa, si ben no s'ha d'oblidar que, molt abans, l'alemany Albrecht Dürer havia emprat amb molt bona fortuna aquest procediment. Entre els pintors anglesos més destacats cal esmentar a Turner, Constable, Bonington, entre uns altres.
J. M. W. Turner, Cova de Weathercote, prop d'Ingeton, ca. 1816
Més tard va ser adoptada per l'impressionisme francès. A Espanya van destacar I. Lucas, Villamil i, molt especialment, Fortuny i Tapiró.
En èpoques més recents, l'aquarel·la ha gaudit d'una gran acceptació entre els pintors. Cal recordar que la que està considerada com la primera pintura abstracta és una aquarel·la de Kandinsky de 1910.
Aquarel·la de Kandinsky, 1910
